AMOR

Ens acostumem a vore en xarxes i pel·lícules l'amor més romàntic i embafós, i quan ens toca creiem que és així. Però després ningú ens parla de les crisis, de l'enveja i de la por a perdre a l'altra persona; dels costums, d'avivar eixa flama, del desamor dintre de l'amor.

El primer any de relació és l'enamorament més pur, més infantil, irracional. Et mors per estar amb l'altra persona i això és recíproc. Poques vegades existeixen espais individuals. És com una droga. 

A poc a poc, quan els amics es queixen perquè "no saps fer res sense la teua parella" és quan els espais es tornen a separar. Però passa com les cordes elàstiques: si tu tires i jo també, o bé eixa corda rebota i vos junta de "sopetón"  i de forma agressiva o bé es trenca. També hi ha vegades que la goma dona de si i cal canviar-la, potser retirar-la i no tornar a unir eixos dos punts.

Les crisis són inevitables, i si no són per una cosa seran per altra. El que cal és parar-se a pensar si realment cal seguir lluitant o, si és una crisi massa forta, deixar-ho abans que acabeu per odiar-vos. I és que estimar és molt complicat, perquè quan estimes eres capaç de reflexionar les coses quaranta vegades abans de fer-les; però si l'amor és pur, saps que ha pagat la pena tirar-se al buit. 

P.S. : Aquesta entrada estava en esborrany des d'agost, quan encara no sabia que anava a a ser de la meua vida amorosa. Hui he decidit acabar-la i rellegint he vist que les coses segueixen sent així dintre del meu cap. Tot i això, sempre pense que cal lluitar per allò que estimes, si és que ho estimes; però sobretot cal lluitar amb la nostra ment.