Llegit a un llibre II: Ser feliç a Alaska (Rafael Santandreu)

El primer pas per voler canviar (de veritat) és començar a canviar. Jo no sóc massa fan dels llibres d'autoajuda però la veritat que ha arribat a un punt en el qual tot el que llig m'està marcant molt la forma de pensar. Aquesta vegada, però, he decidit confiar amb aquesta lectura recomanada per alguna influencer (tot siga dit).

Ser feliç a Alaska (2016,2020) he decidit agafar-lo com una lectura més pausada que llegiré quan estiga a casa per poder comprendre cadascuna de les coses que t'ensenya. 

CONTINUA BAIX LA FOTO

El llibre és com una classe de psicologia moderna per poder reprogramar la ment ser persones més fortes i sanes mentalment. Molt suggerent i atractiu per a allò que vull solucionar. Així que possiblement parle més d'un dia d'aquest llibre (segons avance la lectura i veja coses interessants).
L'autor va combinant historietes i faules amb casos reals; fins i tot aquells on ell mateix és protagonista. En aquest cas posaré en pràctica tot allò que s'ha explicat en el bloc 1. 

Al primer capítol fa una declaració d'intencions molt forta i és que amb aquest llibre pretén que els seus lectors reprogramen la seua ment per arribar a ser persones excepcionals emprant el mètode cognitiu.

"Estaré bé o malament segons com dirigeixi el meu pensament. No a causa de les adversitats o dels èxits"

El segon capítol el dedica als tres passos que conformen aquesta teràpia cognitiva. La psicologia cognitiva, afirma, ens ensenya que "amb una mica d'esforç i de perseverança, tots ens podem acostar als més forts". El secret per desenvolupar aquesta fortalesa emocional radica en el seguiment de tres passos: orientar-se cap a l'interior, aprendre a caminar renunciant a tot i apreciar allò que tenim amb l'objectiu de ser la millor versió de nosaltres. 

• Quan ens orientem cap al nostre interior, busquem el benestar del nostre funcionament mental de manera que la nostra felicitat no depèn de situacions externes.
• Aprenent a caminar amb poca cosa habilitem la renúncia a les coses que ens poden faltar i, d'aquesta manera, desapareixen les amenaces.
• Per últim, cal apreciar allò que ens envolta, les xicotetes coses de la vida.

En el meu cas, hauria d'entendre que la felicitat no hauria d'estar determinada per les vegades que pensen en tu o que fa alguna cosa que tu vols fer i no pots fer (això és un poc d'enveja); sinó en fer-les tu pel teu propi peu per ser una persona feliç independentment del que la resta de persones facen. 

Si vols fer una caminata, anar a un concert... pots anar. 

Renunciar a les relacions personals és molt més complicat, però s'ha d'entendre que una persona és ella mateixa i no el que suma amb altres persones. Cap persona és imprescindible però t'has de fer imprescindible. No tindre mai por d'allò que alguna persona et pot llevar (no som mitges taronges). 

Apreciar allò que ens envolta. Per eixa raó caldria fer l'exercici de la tela d'aranya que em van ensenyar a psicologia.  Cal tindre clars quins són els nostres punts forts per evitar que es desmonte la nostra vida quan un d'aquests falla. Si l'amor no va bé? Tenim la família, els amics, estem bé de salut... 

El capítol tres el dedica a allò d'aprendre a caminar amb poca cosa. El creixement personal es podria definir com ser feliç a l'abocador,  la infelicitat ve produïda del desig per voler quedar-nos al paradís. Si les expressions ser feliç a l'abocador i quedar-se al paradís es comprenen, ja és una bona part per fer el canvi cap a la força i l'estabilitat emocional. Sols caldrà posar-ho a la pràctica. Les persones comparem contínuament, però aquestes valoracions les creem nosaltres mateixos. 

• L'èsser humà SEMPRE crearà perspectives de TOTES les situacions.
• Cal dominar l'art de revertir l'emoció.

Per ser fort cal saber crear eixos paradisos als que ens aferrem dintre dels abocadors. Per fer la transformació cal estar en diàleg amb un mateix ja que "estar malament" té un component de suggestió i podem ser capaços de capgirar aquestes emocions negatives. Per això caldria entendre la situació des d'un altre punt de vista. 

Personalment, una de les coses que més odie en aquests moments en la sensació de desplaçament, de no comptar amb mi per a fer X coses com farien amb qualsevol persona, la subordinació d'una persona que estime cap a una amistat que tenim en comú. Moltes de les discussions i crisis han esdevingut per eixa raó. Des d'aquest punt de vista sembla molt diferent la situació a la que jo m'he formulat al cap. Potser jo hauria d'haver expressat aquest sentiment des d'un primer moment i amb bones paraules, sense necessitat de dur-lo cap al tema personal i reforçar-lo amb inseguretats i complexos.

Cadascú de nosaltres tenim les nostres ferides emocionals que ens fan actuar d'una manera o altra. En el meu cas, una cuirassa que m'impedeix tindre relacions de confiança amb la gent per por a perdre. En el seu? Necessitat d'acceptació, estimar tothom fins el punt de ser dominat. No hauria d'influir el que eixa persona fa a la meua felicitat ja que, per molt que l'estime, no ha de dependre de la seua forma d'actuar encara que de forma expansiva m'afecta. M'hauria de centrar en el meu abocador, en ser feliç dintre d'ell i no pensar que la meua felicitat anirà nugada amb el que aquestes persones facen o deixen de fer. 

I ara és el torn de parlar del capítol 4. En aquest cas es tracta el debat cognitiu.

"em vaig adonar d'una cosa: amb l'enuig, em perjudicava a mi mateix i també perjudicava a la persona que estimava més"

 

Quan arribem a un nivell alt d'ira, com em sol passar a mi algunes vegades quan no puc gestionar algunes coses i em senten malament, ens hem de convencer amb arguments, una filosofia antiqueixa assentada en la raó. 

Dues fases componen el debat cognitiu:

1. Determinar l'aferrament, allò que considerem important
2. Activar la renuncia per treure-li tota l'absurda rellevància

Ens hem de convencer que necessitem molt poc per ser feliços, que és més útil estar alegres.

Configurem una taula de DEBAT COGNITIU

• ADVERSITAT: em dona ràbia quan la meua parella no m'inclou en els seus plans per fer les coses que a mi també m'agraden
• FASE 1: Si no faig les coses amb la meua parella, sent que no m'estimen i que no tinc vida al marge de la vida en parella.
• FASE 2: Com a persona individual no necessite fer totes les coses amb la meua parella, qui em conega abans de estar amb aquesta persona coneix les meues aficions i sino he de demostrar quines són per poder demostrar que poden comptar amb mi.

Amb aquest mètode no es únicament un pensament positiu, és emprar arguments.

En aquest primer bloc hem aprés quines són les adversitats actuals que em provoquen neures. Possiblement les coses evolucionaran i les neures es produiran per altres raons, però cal determinar les actuals per poder previndre les futures.